KIARA
La meva gateta es diu Kiara. De fet no és meva, és de la meva filla Marta.
Va arribar a casa encara no fa l’any.
La Marta no callava tot el dia:
- vull una gateta, vull una gateta...
Vaig decidir que n’adoptaríem una. Si més no ja que tindríem un animalet al menys que fos un d’abandonat.
La Kiara la van trobar perduda per un camí de Molins de Rei una noia que passejava per la muntanya.
Era un cadellet de prou feines dos mesos. La va acollir a casa seva mentre li buscava una llar adoptiva.
Les persones ara troben parella buscant per Internet, nosaltres vam trobar a la Kiara.
Em vaig enamorar de la seva carona al primer cop d’ull.
Viu a casa i n’és la reina.
Cada matí ens dóna el bon dia miolant i demanant el seu trosset de pernil dolç.
Un cop obté el que vol jeu tranquil•la mentre observa les anades i vingudes ràpides que tots fem abans de marxar.
Durant el matí campa per on vol. Juga amb les seves joguines, dorm al jaç i s’estira pels llocs prohibits. Com que està sola ningú la renya.
Pren l’aire a la finestra i observa el que passa pel carrer.
El millor moment és quan tots tornem al vespre.
Ha estat tot el dia descansant i la trobem hiperactiva.
Corre a saludar-nos. Es deixa agafar, acariciar i ens rodeja jugant entre les cames.
Ens segueix per tot arreu i reclama atenció.
S’amaga darrere les cortines pensant que no la veiem però la seva llarga cua sempre la delata.
Persegueix qualsevol cosa que veu volar i ens porta la pilota perquè li tirem, en comptes d’un gat sembla un gos quan ho fa.
Viu feliç i transmet una pau que s’encomana.
Té aires de superioritat quan passeja tan dignament, quan mou la cua i quan realitza la seva higiene de manera escrupolosa.
La seva mirada verda és intel•ligent i serena.
De vegades quan parlem dels problemes de dia sembla que ens escolti i ens mira detingudament. Just llavors hem de somriure.
No hi ha millor teràpia que explicar els teus problemes a una gateta que sembla que t’entengui i què et vulgui dir que el millor de la vida és la pau interior i la felicitat de les petites coses de cada dia.
Aiiiii...la Kiara...en canvi el dia que la vaig "mig" conèixer no em va semblar un moment de pau, jejejeje...."Rusita"
ResponderEliminarA mi m'agradan molt els animals, em ve del meu pare, sempre hem tingut gossos a casa, fins i tot a la torre del meus avis hem arribar a tenir 7 gossos, jo i els meus germans ens hem criat amb ells, desde petitons ens hem rebolcat, i per que no dir-ho petonejat amb ells. Ara a casa i desde fa 12 anys tenim a la Kyra, també adoptada, quan la vam agafar teníem també una altra gossa la bruixa.Va ser un repte, la Kyra venia d'una casa on l'havian maltratat, no es deixava acariciar, al principi ni tant sols s'apropava a nosaltres, quan veia l'escombra o agafavas el diari fugia corrents a amagar-se sota el llit, feia pena veure les cicatrius que tenia no sols físicament sino mentalment. Era tot un repte per nosaltres, poc a poc va anar confiant, aproximadament vaig trigar 2 mesos per poder fer-li la primera caricia, quan venia gent a casa s'amagava i va trigar més d'una any en deixar-se acariciar per un estrany. L'amor i la paciencia va anar guanyant terreny i amb el temps ens la vam saver guanyar. La Neus i el Sergi s'han criat amb ella i intentem que entenguin que els animals a igual que les persones l'únic que buscan és amor i fidelitat. Ara que voleu que us digui d'esquerpa que era al principi a una garrapata com li dic jo ara, la tinc sempre enganxada, i a mi m'encanta. Us pus assegurar que es tracta d'una bona teràpia.
ResponderEliminarFrancesca
"Mig" coneixes a la Kiara??? Rusita??????
ResponderEliminarummmm