Dilluns, 24 d'octubre de 2011
MARRONS GLACES
Tinc la taula parada amb unes estovalles precioses que vaig brodar aquest estiu. Les tardes caloroses són una bona excusa per posar-se a l’ombra, sota un pi, i deixar que les meves mans juguin entre agulles i fils.
La casa fa olor de torrat. En el forn hi tinc una quiche lorraine.
En els fogons una crema de carbassó acaba de perfumar el vespre.
El moment és casi perfecte.

Les brillants copes esperen rebre el vi sec i aspre del Penedès que tot just acabo d’obrir i està respirant. És així com m’agrada el vi. Gens empallegós, difícil de tragar i d’un color vermell indescriptible.

Tres paquetets daurats coronen la taula. Són un regal que m’acaben de fer.
Els embolcalls amaguen unes dolces delícies que no tothom en sap gaudir ni ho coneix: són marrons glacés.
Seria capaç de vendre la meva ànima al diable per assaborir sens fi el gust de la castanya glacejada desfent-se a la meva boca.
El moment és casi perfecte.

Tot i que m’agraden molt mai me’ls he comprat jo. El fet de regalar-me’ls forma part del plaer de gaudir-los. Qui em regala marrons glaces sap que ho pot aconseguir gairebé tot de mi.

Uns pantalons vells de xandall, un ample jersei, uns mitjons gruixuts i el cabell moll acaben de construir l’escenari del vespre de dilluns.
Conversa agradable, somriures, anècdotes i de fons sona, molt fluixeta, no sé ben bé quina música.
No perdo de vista els marrons glaces que esperen pacientment a que els obri.
El cartronet daurat que em trobo a dins l’acostumo a guardar per algun raconet de casa, no sé perquè ho faig.
El moment és casi perfecte.  

El sopar està ja acabat i decideixo agafar la meva copa de vi, el marron glacé que em correspon i seure al sofà amb la meva gateta Kiara a sobre.

Abans però penso que em ve de gust fer. Potser agafar un llibre, veure alguna pel·lícula preferida, algun reportatge sobre algun país llunyà, escoltar música... no m’acabo de decidir.
Mentre penso en totes les opcions que tinc un so m’arriba de lluny.
No em cal res més.
Plou.
Ara si que el moment és perfecte.

http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/

Dilluns, 10 d'octubre de 2011
SANTSA
Podria escriure paraules boniques.
Descriure el paisatge més meravellós.
Transmetre la sensació de llibertat i felicitat.
Interpretar la música que fan els pollancres quan els mou el vent.
Xiuxiuejar la remor que es sent del mar.

Podria explicar com el vent suau m’acarona i juga amb els meus cabells.

Encomanar la quietud i la pau del moment.

També podria mostrar dolçament el que veuen els meus ulls.

Besar-te suaument i compartir el meu somriure com sempre faig.


Però no ho faré.

Només m’embriagaré del moment i te’l regalaré, com et regalo una cançó.

L’embolicaré amb el somni que ningú veu però que sabem que existeix.

Respiraré la serenor i pensaré, com diu el músic, que meravellosa és la vida.