DIVENDRES SANT

ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI

Quan entro a la Sala les Muses tot just acaben de fer el seu últim ball abans no s’obrin les portes.

Estan resplendents, divertides per la malifeta d’haver tornat al seu lloc amb el temps tan just.

El llum esmorteït d’una tarda plujosa es filtre pel trencadís de colors dels finestrons.

Els músics afinen els instruments, les Muses estan perfectament col·locades no fos cas que algú se n’adonés del seu secret.

Les primeres notes s’enlairen i el cor ressona tot dient  Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció(...)

La música de Bach ens transporta molt lluny tot representant la Passió segons Sant Mateu.

Les imatges que apareixen en la gran pantalla han deixat al públic mut. L’home bell, nu i amb la pal·lidesa de la mort emergeix. Les Muses s’enrojolen davant la bellesa exultant mostrada sense pudor.

El temps s’atura.

El crit esqueixat de Jesús que crida: ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI m’espanta i noto que un corrent elèctric em puja per la columna deixant tot el meu cos rígid.

Lentament la mort apareix.

El cor acaba amb un crit d’esperança Que els teus ulls dormin aquí joiosos.    

Els aplaudiments trenquen el misteri i ens retornen al món actual.

Abans de marxar faig una ràpida ullada a les Muses tot esperant trobar en elles una petita complicitat però estan quietes, no es mouen ni manifesten cap espurna de sentiment.

Volen mantnir el misteri, fan bé.

La remor de la gent i els amics que m’acompanyen m’engoleixen dins la Barcelona aliena a tot allò que hem viscut en aquest fascinant món de l’art i de la música.