Dimarts, 19 de juliol de 2011
REGAL
Cada matí omple la cartera de llibres, estris escolars i l’esmorzar i va cap l’escola.
Uns llibres plens de conceptes difícils i complicats que possiblement no entendrà mai.
Comença a treballar amb ganes però ben aviat la seva ment divaga i no escolta res del que s’està explicant.
De sobte una veueta interior li diu que ha de parar atenció i si no sent la veueta sent a la seva mestra que la fa tornar a la realitat.
De vegades entén tot el que se li explica però de vegades el seu cap és un garbuix d’idees sense sentit, inconnexes.

Ella és així però no és només així.

És una nena dolça, tendre i plena de bondat.
Confon lletres però reconeix perfectament el que està bé i el que està malament.
Et somriu amplament quan li dius que porta unes sabates boniques, quan la felicites quan aconsegueix fer una feina complicada i t’abraça sense motiu aparent, només pel goig de compartir gratuïtament un amor incondicional.

Ella és així però no és només així.

Pocs confiar que mai farà res per ferir-te intencionadament.
Ens ensenya cada dia el què és ser una lluitadora i també ens ensenya que quan ens frustrem hem de tornar a començar de nou.
Amb ella caminarem i potser no sabrà explicar-nos una fórmula matemàtica però si que ens sabrà explicar què és estimar sense demanar res a canvi
Quan perdem la paciència només mirar-la recordem que és un regal.
És un regal. És el vostre regal i em sento orgullosa de compartir-lo amb vosaltres i de tenir-la al meu costat.
L’estimem tal i com és però sobretot l’estimem per tot allò que ens ensenya, i us ensenya, cada dia.

Dijous, 14 de juliol de 2011
LA TEVA CANÇÓ


M’agrada cantar la teva cançó.
Saber que camines amb pas ferm i que saps aixecar-te quan caus.
Que construeixis el teu far en mig de les nostres estimades muntanyes i que només tu i jo sabem el sentit d’un far lluny del mar. El que necessitem és la llum que ens guia, el camí ja l’anirem fent i el mar mirant-lo de reüll ja en tenim prou.
No cal que sàpigues sempre la veritat però si que no perdis la llum. La veritat no deixa de ser-ho pel fet que no se la conegui i tard o d’hora la trobaràs.
M’agrada saber que estimes i que ho saps dir amb la senzillesa dels teus ulls.
T’he ensenyat a ser generosa, alegre i a tenir les mans ocupades i el cap treballant.
M’agrada cantar la teva cançó i que la cantis amb mi.

Foto: http://safarisurbans.blogspot.com/

Dimecres, 13 de juliol de 2011
KIARA




La meva gateta es diu Kiara. De fet no és meva, és de la meva filla Marta.
Va arribar a casa encara no fa l’any.
La Marta no callava tot el dia:
- vull una gateta, vull una gateta...
Vaig decidir que n’adoptaríem una. Si més no ja que tindríem un animalet al menys que fos un d’abandonat.
La Kiara la van trobar perduda per un camí de Molins de Rei una noia que passejava per la muntanya.
Era un cadellet de prou feines dos mesos. La va acollir a casa seva mentre li buscava una llar adoptiva.
Les persones ara troben parella buscant per Internet, nosaltres vam trobar a la Kiara.
Em vaig enamorar de la seva carona al primer cop d’ull.
Viu a casa i n’és la reina.
Cada matí ens dóna el bon dia miolant i demanant el seu trosset de pernil dolç.
Un cop obté el que vol jeu tranquil•la mentre observa les anades i vingudes ràpides que tots fem abans de marxar.
Durant el matí campa per on vol. Juga amb les seves joguines, dorm al jaç i s’estira pels llocs prohibits. Com que està sola ningú la renya.
Pren l’aire a la finestra i observa el que passa pel carrer.
El millor moment és quan tots tornem al vespre.
Ha estat tot el dia descansant i la trobem hiperactiva.
Corre a saludar-nos. Es deixa agafar, acariciar i ens rodeja jugant entre les cames.
Ens segueix per tot arreu i reclama atenció.
S’amaga darrere les cortines pensant que no la veiem però la seva llarga cua sempre la delata.
Persegueix qualsevol cosa que veu volar i ens porta la pilota perquè li tirem, en comptes d’un gat sembla un gos quan ho fa.
Viu feliç i transmet una pau que s’encomana.
Té aires de superioritat quan passeja tan dignament, quan mou la cua i quan realitza la seva higiene de manera escrupolosa.
La seva mirada verda és intel•ligent i serena.
De vegades quan parlem dels problemes de dia sembla que ens escolti i ens mira detingudament. Just llavors hem de somriure.
No hi ha millor teràpia que explicar els teus problemes a una gateta que sembla que t’entengui i què et vulgui dir que el millor de la vida és la pau interior i la felicitat de les petites coses de cada dia.

Dilluns, 11 de juliol de 2011
REMOLÍ DE VENT SUAU



És primavera. L’olivera del pati filtra la llum del Sol.
Un ventall de colors clars il•lumina tots els racons.
... remolí de vent suau...

L’escalfor tèbia m’anima a moure’m.
Sacsejo les fulles lentament i m’esmunyo dins una classe.
... remolí de vent suau...

Uns petis nens bressolen unes nines, les acaronen i somriuen.
Escolto la música que els envolta.
... remolí de vent suau...

El meu moviment em porta a l’altre costat del pati.
Mans alçades, cares rialleres... tots volen parlar a l’hora.
... remolí de vent suau...

Ballen un vals. Envolto els seus cossos.
Ballo amb ells i riuen com només ho saben fer els nens.
... remolí de vent suau...

Torno al pati. A l’olivera.
Moc les fulles. És migdia. Els colors han canviat.
... remolí de vent suau...

M’entretinc jugant amb les fulles.
Movent les branques, la llum, la claror...
... remolí de vent suau...

Darrera la porta algú m’ha descobert.
Els seus ulls d’ametlla em miren bocabadats.
... remolí de vent suau...

Li agrada veure com moc l’arbre.
Ha descobert que la llum canvia les coses.
... remolí de vent suau...

Li dedico la meva dansa.
El meu ball de colors i sensacions.
... remolí de vent suau...

Dimecres, 6 de juliol de 2011
LA FADA, L'ÀVIA I L'OLGA




Va escollir un enorme llorer que s’enfilava per l’eixida. Feia poc que l’havia descobert i de seguida s’adonà que aquell seria el millor lloc per viure.
Els llamps l’espantaven i ella sabia que aquell arbust la protegiria.
Li agradava observar l’afable dona que cada dia sortia, pausadament, a gaudir del seu jardí. Cada tarda s’asseia a la cadira de fusta guarnida amb un coixí de puntes.
Aquelles puntes la fascinaven per la seva senzillesa, igual que la dona.
La petita fada va buscar el millor lloc per fer el seu cau.
Calia estar a cobert. El Sol l’acariciava suaument, les fulles l’aixoplugaven de la pluja, el tronc gruixut li donava seguretat i els fruits vermells penjaven mandrosament donant color.
Estava instal•lada.
Puntualment apareixia la dona. Sempre portava un llibre que obria amb lentitud. Abans de llegir s’embriagava de flors, de colors, de pau i de silenci.
La fada la mirava encuriosida.
Era una dona multicolor. D’una estètica complicada que la deixava hipnotitzada.
La fada cercava la fulla més ampla, la més còmode que trobava i sobretot la que quedava lluny de la mirada de la dona.
Les tardes es feien cada dia més llargues i més suaus.
Una bona estirada, un ampli badall ... de sobte una rialla.
La fada corre a amagar-se. Un gran somriure omple de llum l’eixida.
La dona no està sola.
No porta cap llibre a la mà i l’acompanya una petita nena sorollosa i riallera.
Fa massa soroll i riu escandalosament.
Porta a les mans un munt de cosetes de mil colors massa cridaneres. La fada tanca els ulls, malhumorada.
La nena riu. L’àvia somriu. La fada arrufa el nas.
No vol mirar com es diverteixen, com expliquen històries i com construeixen vincles que només coneixen les àvies i les petites princeses.
Amagada en el seu amagatall la fada espia la nena. De sobte se n’adona que és bonica. Porta un vestit de color rosa, el seu preferit.
Aparta una fulla per mirar-la millor.
Uns ulls riallers apareixen quan s’aparta el cabell de color avellana de la cara.
Avui la mirada de l’avia també brilla especialment.
Comença a parlar amb la nena però la fada no sent el que diuen. Caldrà acostar-se més.
Es mou entre les fulles del seu estimat llorer i s’acosta. Cal, però, ser prudent no fos cas que la descobreixin.
Com més la mira més li agrada aquesta petita sorollosa que ha copsat tota l’atenció de la dona.
De sobte la dona mira tendrament a la nena i amb un gir ràpid de cap mira la fada.
La fada s’espanta i s’amaga però la curiositat fa que gairebé no es mogui del lloc on està.
La dona somriu de nou i diu:
- Saps una cosa Olga? En el meu jardí viu una fada que cada dia comparteix el silenci amb mi.