LA IAIA
 |
| http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/ |
El blau gris del seus ulls ens acariciava sempre.
La iaia Rosita era una dona alta, esvelta i guapa. Sempre de perruqueria i amb les mans polides i pintades d’un color rosa anacarat.
Vídua massa aviat va ser forta i treballadora.
Sempre havia pensat que el seu nét gran era el seu preferit, per això de ser el primer. Si m’ho pensava bé creia que el preferit era el seu nét petit, per això que era el petit.
Però en realitat ella feia que em sentís la seva néta preferida, per això de que era l’única nena.
Era una de les coses que sabia fer la iaia: estimar-nos a tots.
Era la meva protectora fins al punt de que un dia vaig fer una rebequeria a l’escola i quan la Directora em va renyar va afegir:- Si continues amb aquest comportament et donaré un castanyot que a tu no vindrà la teva mare a queixar-se (val a dir que la Directora era la meva mare). Sense pensar-m’ho dos cops li vaig esclatar: - Però vindrà la meva iaia!!!
Un dia li vaig dir que m’agradaven les violetes i durant molts anys, per primavera, cada setmana un pomet de violetes guarnia la meva habitació. Trobar-me aquelles violetes silencioses, petites i precioses a sobre la meva taula feia que els dies fossin alegres i em feien sentir estimada.
El dia que va marxar feia un dia plujós, de color gris com els seus ulls tendres i suaus.
Un dia preciós per dir-li fins aviat.
