martes, 6 de diciembre de 2011

Di,arts, 6 de desembre de 2011
LA IAIA
http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/
El blau gris del seus ulls ens acariciava sempre.
La iaia Rosita era una dona alta, esvelta i guapa. Sempre de perruqueria i amb les mans polides i pintades d’un color rosa anacarat.
Vídua massa aviat va ser forta i treballadora.
Sempre havia pensat que el seu nét gran era el seu preferit, per això de ser el primer. Si m’ho pensava bé creia que el preferit era el seu nét petit, per això que era el petit.
Però en realitat ella feia que em sentís la seva néta preferida, per això de que era l’única nena.
Era una de les coses que sabia fer la iaia: estimar-nos a tots.
Era la meva protectora fins al punt de que un dia vaig fer una rebequeria a l’escola i quan la Directora em va renyar va afegir:- Si continues amb aquest comportament et donaré un castanyot que a tu no vindrà la teva mare a queixar-se (val a dir que la Directora era la meva mare). Sense pensar-m’ho dos cops li vaig esclatar: - Però vindrà la meva iaia!!!
Un dia li vaig dir que m’agradaven les violetes i durant molts anys, per primavera, cada setmana un pomet de violetes guarnia la meva habitació. Trobar-me aquelles violetes silencioses, petites i precioses a sobre la meva taula feia que els dies fossin alegres i em feien sentir estimada.
El dia que va marxar feia un dia plujós, de color gris com els seus ulls tendres i suaus.
Un dia preciós per dir-li fins aviat.

3 comentarios:

  1. "La iaia". El març farà un any que va marxar la meva i molt sovint la trobo a faltar. Encara que els seus últims anys van ser com si ja no hi fos. L'Alzeimer és una enfermetat molt cruel i més per la gent que estima aquella persona i veu com es va pansin,es va quedar sense moures,sense parlar i el més trist,sense saber qui erem. Bé,deixem de coses tristes i anem a coses divertides. Així que de tant en tant també feies de les teves a cole, eh? com m'agradia poder tirar el temps enrere i mirar-te per un forat a l'edat dels nostres fills...seria molt divertit!!!
    Un petó per les nostres iaies.
    Marta Sanromà.

    ResponderEliminar
  2. Jo ancara la recordo,ja fa molt de temps que se´n va anar, de vegades sento els seus passos, la seva olor, la seva veu cridan-me i la trobo a faltar....és curios però no em dono conte que sòc una part d´ella i ella de mi, sempe està en tot el que faig i de vegades penso que tota la força que he tingut per pendre decisions importants me les ha donat ella...una dona massa adelantada pel seu temps em va ensenyar a ser forta i a pendre les meves propies decisions. Estaria tant orgullosa de mi... segur que si.
    Mònica

    ResponderEliminar