domingo, 30 de septiembre de 2012

CAPÍTOL I
Marxant de la ciutat
La tardor la trobà esperant-la.
L’enyorament que sentia per la petita Illa encara estava viu dins el seu cor.
Tot i que la ciutat la havia acollit tendrament, el record de l’estiu la mantenia en un estat de somnis per complir. Malgrat tot es llevava amb energia cada matí i s’endinsava a la jungla de l’asfalt amb entusiasme.
Va acariciar suament les pedres que havia recollit a l’Illa. Cadascuna d’elles era la força necessària, l’alegria de viure i el sentit a tot plegat.
La pluja l’agafà per sorpresa. Per fi plovia.
Des de la finestra de la petita habitació divisava un petit arbust que s’enfilava tímidament pel pati del veí. El seu color ocre i ataronjat captivava a la Joana.
Una buguenvíl·lia sense flors reposava al costat de l’arbust.
La planta no estava morta, tant sols dormia un somni poc profund gaudint de les gotes de pluja igual que ho feia la dona.
Asseguda al balanci i mirant com queia l’aigua a fora recordà l’estiu a l’Illa.
L’Illa dels fars, de les platges desertes, de les pedres i de les postes de sol més meravelloses que mai havia viscut.
Vent del nord... vent de sud... mar enllà...
El viatge havia començat a l’agost tòrrid de la ciutat.
Amb massa equipatge, massa bagatge i massa cansament físic i emocional va tancar casa seva i marxà cap a l’aeroport.
L’Illa l’havia cridat de manera tan escandalosa que no s’hi va resistir.
No tenia res a perdre.
Cercar les pedres de la vida a l’Illa desconeguda era tot un repte.
Pujà al taxi. No va mirar enrere.
La pluja l’acomiadava. Era un bon dia per marxar.

sábado, 9 de junio de 2012

XICRANDES FLORIDES
Fa tres anys que m’avisa quan les xicrandes han florit.
És una tradició espontània i no parlada.
Quan rebo el seu missatge que diu: xicrandes florides!, no són com les "d’allà" però ara estan boniques, ja sé que l’estiu acaba d’arribar a la ciutat.
No puc demorar massa el moment del meu passeig per anar a veure-les.
Tot just han començat a florit a finals de maig i la delicada flor en forma de campaneta i del meu color preferit no aguantarà més enllà de juny.
L’aire fresquet que es cola per la finestra oberta de la meva habitació m’ha despertat. Ha estat una agradable manera d’obrir els ulls un dissabte. El dia és llarg i no tinc cap pressa. He quedat per anar a esmorzar amb el meu pare i el meu germà però és tan d’hora que tindré temps per fer-ho tot.
Em vesteixo ràpidament de dissabte, això vol dir que agafo uns pantalons vells, una camisa lleugera i fresqueta i unes sabates còmodes.
El carrer m’acull amb la calidesa que ho fa un amic i em besa suament.
Tres o quatre carrers i arribaré a l’ample passeig emmarcat de xicrandes.
Tot és silenciós i pràcticament desert. M’enfilo per l’avinguda i em col·loco just a sota del sostre que formen les branques quan s’ajunten entre les dues fileres paral·leles d’arbres.
El moment és casi màgic.
Sentiments oposats omplen el meu cor. Sé que gaudeixo d’aquestes flors perquè l’estiu acaba d’arribar però pensar que l’hivern marxa esporuguit no m’agrada.
Ja trobo a faltar el fred que em talla la cara i em fa anar de pressa i a bon pas, les tardes curtes que semblen un llençol de seda gris sobre l’escola i les nits llargues i amorosides per l’escalfor de la llar i el llum de les espelmes que encenc cada capvespre.
La camisa fina que porto avui no m’escalfa i les sandàlies descarades m’obliguen a portar les ungles pintades d’un vermell cridaner, gairebé tant com l’estiu que s’acosta.
El dia està ennuvolat i m’il·lusiono en pensar que potser encara farà un bon xàfec que deixarà tot el terra com una gran catifa de flors liles i que l’aigua, tot regalimant pel meu cos, em purificarà.  
Un cop fort de vent em fa estremir. L’hivern em diu adéu i mentre li somric mirant com marxa el sol es filtra entre mig dels arbres.
Les coses bones mai acaben mentre hi ha algú que te les recorda.
Esperaré el teu missatge que cada any em diu: Xicrandes florides!!! No són com les "d’allà"... però ara estan boniques, llavors voldrà dir que l’estiu arriba i que he pogut gaudir d’un hivern meravellós que sempre torna.

viernes, 6 de abril de 2012

DIVENDRES SANT
ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI
Quan entro a la Sala les Muses tot just acaben de fer el seu últim ball abans no s’obrin les portes.
Estan resplendents, divertides per la malifeta d’haver tornat al seu lloc amb el temps tan just.
El llum esmorteït d’una tarda plujosa es filtre pel trencadís de colors dels finestrons.
Els músics afinen els instruments, les Muses estan perfectament col·locades no fos cas que algú se n’adonés del seu secret.



Les primeres notes s’enlairen i el cor ressona tot dient  Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció(...)
La música de Bach ens transporta molt lluny tot representant la Passió segons Sant Mateu.
Les imatges que apareixen en la gran pantalla han deixat al públic mut. L’home bell, nu i amb la pal·lidesa de la mort emergeix. Les Muses s’enrojolen davant la bellesa exultant mostrada sense pudor.
El temps s’atura.
El crit esqueixat de Jesús que crida: ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI m’espanta i noto que un corrent elèctric em puja per la columna deixant tot el meu cos rígid.
Lentament la mort apareix.
El cor acaba amb un crit d’esperança Que els teus ulls dormin aquí joiosos.    
Els aplaudiments trenquen el misteri i ens retornen al món actual.
Abans de marxar faig una ràpida ullada a les Muses tot esperant trobar en elles una petita complicitat però estan quietes, no es mouen ni manifesten cap espurna de sentiment.
Volen mantnir el misteri, fan bé.
La remor de la gent i els amics que m’acompanyen m’engoleixen dins la Barcelona aliena a tot allò que hem viscut en aquest fascinant món de l’art i de la música.


sábado, 17 de marzo de 2012

Dissabte, 17 de març de 2012
EL FIL DE PLATA
Portava sempre un fil de plata com a braçalet. No se’l treia mai.
La seva filla el portava idèntic.
Li havia regalat la noia tot recordant la història que sempre li explicava quan era petita i que a ella li agradava escoltar.
Ajagudes al sofà, abraçades i tapades amb una manteta la mare començava:
Totes les mares i les filles estan unides per sempre per un fil de plata.
Aquest fil es forma abans de néixer com si del cordó umbilical es tractés. De fet està pensat per no ser trencat mai.
Ningú pot destruir aquest vincle, al contrari.
Si observes bé podràs veure el nostre fil de plata com ens uneix i ens fa fortes i valentes, però si encara observes més i més veuràs per tot arreu fils de plata que van unint a totes les mares i les filles del món.
La nena jugava amb el seu ditet tot imaginant el fil que la tenia unida a la seva mare i es sentia protegida i feliç.
La vesprada les trobava a totes dues xerrant i rient.
Poc a poc la nit queia i la nena s’adormia plàcidament.
La mare acaronava els rínxols foscos de la nena i veia brillar el fil de plata que les unia.

viernes, 24 de febrero de 2012

Divendres, 24 de febrer de 2012

No esperis que passi la tempesta, aprèn a ballar sota la pluja


domingo, 12 de febrero de 2012

Diumenge, 12 de febrer de 2012
SEMPRE T'ESTIMARÉ...
No envejo mai les possessions que tenen els altres. Ni les grans cases plenes de llum amb vistes al mar, ni la calidesa d’una caseta de fusta amagada entre els arbres d’una muntanya altiva i poderosa. Tampoc envejo els grans vestidors plens a vessar de tot allò que una dona pugui desitjar tenir per sentir-se bonica.
Però si una cosa envejo és el miracle de tenir una veu lluminosa com el mar, càlida com la tebior d’una llar i bonica i elegant.