Marxant de la ciutat
La tardor la trobà esperant-la.
L’enyorament que sentia per la petita Illa encara estava viu dins el seu cor.
Tot i que la ciutat la havia acollit tendrament, el record de l’estiu la mantenia en un estat de somnis per complir. Malgrat tot es llevava amb energia cada matí i s’endinsava a la jungla de l’asfalt amb entusiasme.
Va acariciar suament les pedres que havia recollit a l’Illa. Cadascuna d’elles era la força necessària, l’alegria de viure i el sentit a tot plegat.
La pluja l’agafà per sorpresa. Per fi plovia.
Des de la finestra de la petita habitació divisava un petit arbust que s’enfilava tímidament pel pati del veí. El seu color ocre i ataronjat captivava a la Joana.
Una buguenvíl·lia sense flors reposava al costat de l’arbust.
La planta no estava morta, tant sols dormia un somni poc profund gaudint de les gotes de pluja igual que ho feia la dona.
Asseguda al balanci i mirant com queia l’aigua a fora recordà l’estiu a l’Illa.
L’Illa dels fars, de les platges desertes, de les pedres i de les postes de sol més meravelloses que mai havia viscut.
Vent del nord... vent de sud... mar enllà...
El viatge havia començat a l’agost tòrrid de la ciutat.
Amb massa equipatge, massa bagatge i massa cansament físic i emocional va tancar casa seva i marxà cap a l’aeroport.
L’Illa l’havia cridat de manera tan escandalosa que no s’hi va resistir.
No tenia res a perdre.
Cercar les pedres de la vida a l’Illa desconeguda era tot un repte.
Pujà al taxi. No va mirar enrere.
La pluja l’acomiadava. Era un bon dia per marxar.
