sábado, 9 de junio de 2012

XICRANDES FLORIDES
Fa tres anys que m’avisa quan les xicrandes han florit.
És una tradició espontània i no parlada.
Quan rebo el seu missatge que diu: xicrandes florides!, no són com les "d’allà" però ara estan boniques, ja sé que l’estiu acaba d’arribar a la ciutat.
No puc demorar massa el moment del meu passeig per anar a veure-les.
Tot just han començat a florit a finals de maig i la delicada flor en forma de campaneta i del meu color preferit no aguantarà més enllà de juny.
L’aire fresquet que es cola per la finestra oberta de la meva habitació m’ha despertat. Ha estat una agradable manera d’obrir els ulls un dissabte. El dia és llarg i no tinc cap pressa. He quedat per anar a esmorzar amb el meu pare i el meu germà però és tan d’hora que tindré temps per fer-ho tot.
Em vesteixo ràpidament de dissabte, això vol dir que agafo uns pantalons vells, una camisa lleugera i fresqueta i unes sabates còmodes.
El carrer m’acull amb la calidesa que ho fa un amic i em besa suament.
Tres o quatre carrers i arribaré a l’ample passeig emmarcat de xicrandes.
Tot és silenciós i pràcticament desert. M’enfilo per l’avinguda i em col·loco just a sota del sostre que formen les branques quan s’ajunten entre les dues fileres paral·leles d’arbres.
El moment és casi màgic.
Sentiments oposats omplen el meu cor. Sé que gaudeixo d’aquestes flors perquè l’estiu acaba d’arribar però pensar que l’hivern marxa esporuguit no m’agrada.
Ja trobo a faltar el fred que em talla la cara i em fa anar de pressa i a bon pas, les tardes curtes que semblen un llençol de seda gris sobre l’escola i les nits llargues i amorosides per l’escalfor de la llar i el llum de les espelmes que encenc cada capvespre.
La camisa fina que porto avui no m’escalfa i les sandàlies descarades m’obliguen a portar les ungles pintades d’un vermell cridaner, gairebé tant com l’estiu que s’acosta.
El dia està ennuvolat i m’il·lusiono en pensar que potser encara farà un bon xàfec que deixarà tot el terra com una gran catifa de flors liles i que l’aigua, tot regalimant pel meu cos, em purificarà.  
Un cop fort de vent em fa estremir. L’hivern em diu adéu i mentre li somric mirant com marxa el sol es filtra entre mig dels arbres.
Les coses bones mai acaben mentre hi ha algú que te les recorda.
Esperaré el teu missatge que cada any em diu: Xicrandes florides!!! No són com les "d’allà"... però ara estan boniques, llavors voldrà dir que l’estiu arriba i que he pogut gaudir d’un hivern meravellós que sempre torna.

1 comentario:

  1. Un arbre "vulgar" que és el rei en aquestes setmanes. El conte molt bonic, i la cançó també!

    ResponderEliminar