lunes, 24 de octubre de 2011

Dilluns, 24 d'octubre de 2011
MARRONS GLACES
Tinc la taula parada amb unes estovalles precioses que vaig brodar aquest estiu. Les tardes caloroses són una bona excusa per posar-se a l’ombra, sota un pi, i deixar que les meves mans juguin entre agulles i fils.
La casa fa olor de torrat. En el forn hi tinc una quiche lorraine.
En els fogons una crema de carbassó acaba de perfumar el vespre.
El moment és casi perfecte.

Les brillants copes esperen rebre el vi sec i aspre del Penedès que tot just acabo d’obrir i està respirant. És així com m’agrada el vi. Gens empallegós, difícil de tragar i d’un color vermell indescriptible.
Tres paquetets daurats coronen la taula. Són un regal que m’acaben de fer.
Els embolcalls amaguen unes dolces delícies que no tothom en sap gaudir ni ho coneix: són marrons glacés.
Seria capaç de vendre la meva ànima al diable per assaborir sens fi el gust de la castanya glacejada desfent-se a la meva boca.
El moment és casi perfecte.

Tot i que m’agraden molt mai me’ls he comprat jo. El fet de regalar-me’ls forma part del plaer de gaudir-los. Qui em regala marrons glaces sap que ho pot aconseguir gairebé tot de mi.
Uns pantalons vells de xandall, un ample jersei, uns mitjons gruixuts i el cabell moll acaben de construir l’escenari del vespre de dilluns.
Conversa agradable, somriures, anècdotes i de fons sona, molt fluixeta, no sé ben bé quina música.
No perdo de vista els marrons glaces que esperen pacientment a que els obri.
El cartronet daurat que em trobo a dins l’acostumo a guardar per algun raconet de casa, no sé perquè ho faig.
El moment és casi perfecte.  

El sopar està ja acabat i decideixo agafar la meva copa de vi, el marron glacé que em correspon i seure al sofà amb la meva gateta Kiara a sobre.
Abans però penso que em ve de gust fer. Potser agafar un llibre, veure alguna pel·lícula preferida, algun reportatge sobre algun país llunyà, escoltar música... no m’acabo de decidir.
Mentre penso en totes les opcions que tinc un so m’arriba de lluny.
No em cal res més.
Plou.
Ara si que el moment és perfecte. 142 [800x600]

http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/

5 comentarios:

  1. realment tot un plaer per assaborir.....ens arribem a "barallar" pels marron glacé....jejejeje
    Marta

    ResponderEliminar
  2. No fa falta gaire per a ser feliç, només és proposar-s'ho. Quina tranquil.litat, llegint m'he arribat a relaxar i m'he transportat a casa teva. Ha estat un plaer !!!

    ResponderEliminar
  3. Montserrat la veritat et podries dedicar a escriure ho fas molt bé.M´has transportat lluny molt lluny i aquestes petites delicies estàn bonissimes.......
    Mònica

    ResponderEliminar
  4. Realment és cert,crec que tots,quant ho llegim et visitem sense que ens vegis. Tinc el gust del vi encara a la boca... Transmets tant quan escrius que ho vivim també nosaltres i això no és fàcil de fer.
    Per cert,ja sé el que no t'he de regalar...marron glacé...crec que tindras muntanyes a casa...je,je.
    Marta Sanromà.

    ResponderEliminar
  5. a estat molt bonic fins i tot m'ha arribat fins al cor

    ResponderEliminar