Dimarts, 19 de setembre del 2017
FELICITATS PETITES
Sóc col.leccionista de felicitats petites. Com a mestra tinc moltes possibilitats d'ampliar la meva col.lecció.
Els "meus"nens gairebé cada dia em donen aquesta possibilitat.
Són moments que guardo i que em fan feliç.
Fa uns quants anys una petita estava nerviosa amb la seva padrina lectora. Els grans de l'escola apadrinen un petit i junts llegeixen, s'expliquen coses i creen vincles. És una activitat fascinant i tendre.
Els anys han passat i aquella petita fillola és ara una flamant padrina. Avui està més nerviosa, si cal, esperant conèixer a la que serà la seva fillola.
La padrina es sent gran, responsable i capaç d'ensenyar i escoltar a la petita.
Orgullosa observo com la protegeix i com es diverteixen juntes.
El més bonic de tot és que els pares també són observadors indirectes d'aquesta evolució i de l'orgull de veure com es fa gran aquella petita fillola.
De sobte tot té sentit. De sobte recordo perquè vaig decidir ser mestra.
Els mestres no estem acostumats a rebre elogis, però jo em sento afortunada perque si els rebo.
L'instant en que uns pares compateixen amb tu fotos que vas fer fa molt de temps és just el moment meravellós que et regala la vida.
Aina, seràs una gran padrina i d'aquí molts anys les dues recordareu els moments que vau passar a l'escola i la complicitat que vau compartir.
Pares... gràcies per ampliar la meva col.lecció de felicitats petites.

Dimecres, 5 de juliol del 2017
PREPARATIUS
Per fi ha posat fil a l’agulla. Aquest any si.
Ja té l’itinerari, les dates, el transport, els hotels i tots els estris necessaris.
Cada dia surt a entrenar. La fresca del matí la reconforta i la calor del migdia la deixa amb aquella sensació de neguit pel que l’espera.

Tot i així ara ja no pot fer marxa enrere, ha de seguir.

NO CITA
Unes gotes de perfum i surt rapidament de casa per anar a la no cita.
Fa fred i és capvespre. La dona camina rapidament tot deixant el rastre de l’olor pels carrers.
Sap que la reconèixen per aquest perfum i això li dóna una femenitat amb la que ella sap jugar. 
Està contenta. Té ganes de xerrar, de riure una estona i de fer una copa.
 Ell arriba puntualment. El mira de fit a fit i estar segura que passaran una bona vetllada.

La plaça està il·luminada amb llum subtil. La copa a la mà, la conversa i un lleu joc s'escampa irremediablement al seu voltant.

Les hores passen com si d’una bruma es tractés. El vespre dóna pas a la nit i les mirades entre ells es transformen lentament en diferents matissos gairebé imperceptibles però plens de química.

Escalfor, petons tèbis, somriures cómplices i tot d’una, ebris de passió, es fonen a la nit.

SENSACIÓ EXTRANYA
Estic contenta i molt feliç. L'emoció a flor de pell.
Una llarga abraçada en silenci tot notant la calidessa del seu cos. Vull transmetre per cada porus de la meva pell el meu amor incondicional, aquell amor que només pot transmetre una mare orgullosa i que no es pot explicar amb paraules.
No cal dir res.
L'abraçada és llarga i no la vull deixar anar tot i que sé que ho he de fer.
Ha de volar. Està preparada per fer-ho.
Em resisteixo a deixar-la i gaudeixo del moment.
Ens mirem i els seus ulls negres i brillants em parlen de gratitud, d'esforç i de satisfacció.
Fa un instant a obert la porta i només ha dit, mentre corria cap a mi:
- Mama! últim examen de la carrera... fet i clavat!

Ens veiem als nostres somnis

CAPÍTOL I
Marxant de la ciutat

La tardor la trobà esperant-la.

L’enyorament que sentia per la petita Illa encara estava viu dins el seu cor.

Tot i que la ciutat la havia acollit tendrament, el record de l’estiu la mantenia en un estat de somnis per complir. Malgrat tot es llevava amb energia cada matí i s’endinsava a la jungla de l’asfalt amb entusiasme.

Va acariciar suament les pedres que havia recollit a l’Illa. Cadascuna d’elles era la força necessària, l’alegria de viure i el sentit a tot plegat.

La pluja l’agafà per sorpresa. Per fi plovia.

Des de la finestra de la petita habitació divisava un petit arbust que s’enfilava tímidament pel pati del veí. El seu color ocre i ataronjat captivava a la Joana.

Una buguenvíl·lia sense flors reposava al costat de l’arbust.

La planta no estava morta, tant sols dormia un somni poc profund gaudint de les gotes de pluja igual que ho feia la dona.

Asseguda al balanci i mirant com queia l’aigua a fora recordà l’estiu a l’Illa.

L’Illa dels fars, de les platges desertes, de les pedres i de les postes de sol més meravelloses que mai havia viscut.

Vent del nord... vent de sud... mar enllà...

El viatge havia començat a l’agost tòrrid de la ciutat.

Amb massa equipatge, massa bagatge i massa cansament físic i emocional va tancar casa seva i marxà cap a l’aeroport.

L’Illa l’havia cridat de manera tan escandalosa que no s’hi va resistir.

No tenia res a perdre.

Cercar les pedres de la vida a l’Illa desconeguda era tot un repte.

Pujà al taxi. No va mirar enrere.

La pluja l’acomiadava. Era un bon dia per marxar.

XICRANDES FLORIDES

Fa tres anys que m’avisa quan les xicrandes han florit.

És una tradició espontània i no parlada.

Quan rebo el seu missatge que diu: xicrandes florides!, no són com les "d’allà" però ara estan boniques, ja sé que l’estiu acaba d’arribar a la ciutat.

No puc demorar massa el moment del meu passeig per anar a veure-les.

Tot just han començat a florit a finals de maig i la delicada flor en forma de campaneta i del meu color preferit no aguantarà més enllà de juny.

L’aire fresquet que es cola per la finestra oberta de la meva habitació m’ha despertat. Ha estat una agradable manera d’obrir els ulls un dissabte. El dia és llarg i no tinc cap pressa. He quedat per anar a esmorzar amb el meu pare i el meu germà però és tan d’hora que tindré temps per fer-ho tot.

Em vesteixo ràpidament de dissabte, això vol dir que agafo uns pantalons vells, una camisa lleugera i fresqueta i unes sabates còmodes.

El carrer m’acull amb la calidesa que ho fa un amic i em besa suament.

Tres o quatre carrers i arribaré a l’ample passeig emmarcat de xicrandes.

Tot és silenciós i pràcticament desert. M’enfilo per l’avinguda i em col·loco just a sota del sostre que formen les branques quan s’ajunten entre les dues fileres paral·leles d’arbres.

El moment és casi màgic.

Sentiments oposats omplen el meu cor. Sé que gaudeixo d’aquestes flors perquè l’estiu acaba d’arribar però pensar que l’hivern marxa esporuguit no m’agrada.

Ja trobo a faltar el fred que em talla la cara i em fa anar de pressa i a bon pas, les tardes curtes que semblen un llençol de seda gris sobre l’escola i les nits llargues i amorosides per l’escalfor de la llar i el llum de les espelmes que encenc cada capvespre.

La camisa fina que porto avui no m’escalfa i les sandàlies descarades m’obliguen a portar les ungles pintades d’un vermell cridaner, gairebé tant com l’estiu que s’acosta.

El dia està ennuvolat i m’il·lusiono en pensar que potser encara farà un bon xàfec que deixarà tot el terra com una gran catifa de flors liles i que l’aigua, tot regalimant pel meu cos, em purificarà.  

Un cop fort de vent em fa estremir. L’hivern em diu adéu i mentre li somric mirant com marxa el sol es filtra entre mig dels arbres.
Les coses bones mai acaben mentre hi ha algú que te les recorda.
Esperaré el teu missatge que cada any em diu: Xicrandes florides!!! No són com les "d’allà"... però ara estan boniques, llavors voldrà dir que l’estiu arriba i que he pogut gaudir d’un hivern meravellós que sempre torna.

DIVENDRES SANT

ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI

Quan entro a la Sala les Muses tot just acaben de fer el seu últim ball abans no s’obrin les portes.

Estan resplendents, divertides per la malifeta d’haver tornat al seu lloc amb el temps tan just.

El llum esmorteït d’una tarda plujosa es filtre pel trencadís de colors dels finestrons.

Els músics afinen els instruments, les Muses estan perfectament col·locades no fos cas que algú se n’adonés del seu secret.

Les primeres notes s’enlairen i el cor ressona tot dient  Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció(...)

La música de Bach ens transporta molt lluny tot representant la Passió segons Sant Mateu.

Les imatges que apareixen en la gran pantalla han deixat al públic mut. L’home bell, nu i amb la pal·lidesa de la mort emergeix. Les Muses s’enrojolen davant la bellesa exultant mostrada sense pudor.

El temps s’atura.

El crit esqueixat de Jesús que crida: ELÍ, ELÍ, LAMÁ SABACTANI m’espanta i noto que un corrent elèctric em puja per la columna deixant tot el meu cos rígid.

Lentament la mort apareix.

El cor acaba amb un crit d’esperança Que els teus ulls dormin aquí joiosos.    

Els aplaudiments trenquen el misteri i ens retornen al món actual.

Abans de marxar faig una ràpida ullada a les Muses tot esperant trobar en elles una petita complicitat però estan quietes, no es mouen ni manifesten cap espurna de sentiment.

Volen mantnir el misteri, fan bé.

La remor de la gent i els amics que m’acompanyen m’engoleixen dins la Barcelona aliena a tot allò que hem viscut en aquest fascinant món de l’art i de la música.

Dissabte, 17 de març de 2012

EL FIL DE PLATA

Portava sempre un fil de plata com a braçalet. No se’l treia mai.

La seva filla el portava idèntic.

Li havia regalat la noia tot recordant la història que sempre li explicava quan era petita i que a ella li agradava escoltar.

Ajagudes al sofà, abraçades i tapades amb una manteta la mare començava:

Totes les mares i les filles estan unides per sempre per un fil de plata.

Aquest fil es forma abans de néixer com si del cordó umbilical es tractés. De fet està pensat per no ser trencat mai.

Ningú pot destruir aquest vincle, al contrari.

Si observes bé podràs veure el nostre fil de plata com ens uneix i ens fa fortes i valentes, però si encara observes més i més veuràs per tot arreu fils de plata que van unint a totes les mares i les filles del món.

La nena jugava amb el seu ditet tot imaginant el fil que la tenia unida a la seva mare i es sentia protegida i feliç.

La vesprada les trobava a totes dues xerrant i rient.

Poc a poc la nit queia i la nena s’adormia plàcidament.

La mare acaronava els rínxols foscos de la nena i veia brillar el fil de plata que les unia.

Divendres, 24 de febrer de 2012

No esperis que passi la tempesta, aprèn a ballar sota la pluja

Diumenge, 12 de febrer de 2012
SEMPRE T'ESTIMARÉ...

No envejo mai les possessions que tenen els altres. Ni les grans cases plenes de llum amb vistes al mar, ni la calidesa d’una caseta de fusta amagada entre els arbres d’una muntanya altiva i poderosa. Tampoc envejo els grans vestidors plens a vessar de tot allò que una dona pugui desitjar tenir per sentir-se bonica.

Però si una cosa envejo és el miracle de tenir una veu lluminosa com el mar, càlida com la tebior d’una llar i bonica i elegant.

Di,arts, 6 de desembre de 2011
LA IAIA

http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/

El blau gris del seus ulls ens acariciava sempre.

La iaia Rosita era una dona alta, esvelta i guapa. Sempre de perruqueria i amb les mans polides i pintades d’un color rosa anacarat.

Vídua massa aviat va ser forta i treballadora.

Sempre havia pensat que el seu nét gran era el seu preferit, per això de ser el primer. Si m’ho pensava bé creia que el preferit era el seu nét petit, per això que era el petit.

Però en realitat ella feia que em sentís la seva néta preferida, per això de que era l’única nena.

Era una de les coses que sabia fer la iaia: estimar-nos a tots.

Era la meva protectora fins al punt de que un dia vaig fer una rebequeria a l’escola i quan la Directora em va renyar va afegir:- Si continues amb aquest comportament et donaré un castanyot que a tu no vindrà la teva mare a queixar-se (val a dir que la Directora era la meva mare). Sense pensar-m’ho dos cops li vaig esclatar: - Però vindrà la meva iaia!!!

Un dia li vaig dir que m’agradaven les violetes i durant molts anys, per primavera, cada setmana un pomet de violetes guarnia la meva habitació. Trobar-me aquelles violetes silencioses, petites i precioses a sobre la meva taula feia que els dies fossin alegres i em feien sentir estimada.

El dia que va marxar feia un dia plujós, de color gris com els seus ulls tendres i suaus.

Un dia preciós per dir-li fins aviat.

Diumenge, 20 de novembre de 2011
PINTANT MOMENTS
Feliçment juguen absents a la pena, a la por o a les dificultats.
Es pinten una a altra de la mateixa manera que pinten la seva vida. Suaument, seriosament i amb la fragilitat de la infantesa.
Gaudeix mirant-les. No cal dir res més.

Dimarts, 1 de novembre de 2011
PAS DE QUATRE
Tardes de diumenge acaronades per llums suaus.
Les ballarines ballen el pas de quatre.
S’intueix fred a fora, potser plou.
Dins l’estança la tebior envolta l’ambient.
Somnis misteriosos, il·lusions a flor de pell.
S’endevina encara la innocència de la nena, la bellesa de la noia i la vida plena d’oportunitats.
Olor de canyella.
Els llums marquen un estel a seguir.
El mirall reflexa el misteri del futur.
Què és el futur? Tan sols l’avui i l’ara.
El moment que cal viure és una remor suau, un pas de ball, un petó fugisser, un somriure, una picada d’ullet, una espatlla d’un amic o fins i tot res de tot això. Només és un sospir de pau que dura un segon.  
Gaudeix el segon que dura eternament.

Dilluns, 24 d'octubre de 2011
MARRONS GLACES
Tinc la taula parada amb unes estovalles precioses que vaig brodar aquest estiu. Les tardes caloroses són una bona excusa per posar-se a l’ombra, sota un pi, i deixar que les meves mans juguin entre agulles i fils.
La casa fa olor de torrat. En el forn hi tinc una quiche lorraine.
En els fogons una crema de carbassó acaba de perfumar el vespre.
El moment és casi perfecte.

Les brillants copes esperen rebre el vi sec i aspre del Penedès que tot just acabo d’obrir i està respirant. És així com m’agrada el vi. Gens empallegós, difícil de tragar i d’un color vermell indescriptible.

Tres paquetets daurats coronen la taula. Són un regal que m’acaben de fer.
Els embolcalls amaguen unes dolces delícies que no tothom en sap gaudir ni ho coneix: són marrons glacés.
Seria capaç de vendre la meva ànima al diable per assaborir sens fi el gust de la castanya glacejada desfent-se a la meva boca.
El moment és casi perfecte.

Tot i que m’agraden molt mai me’ls he comprat jo. El fet de regalar-me’ls forma part del plaer de gaudir-los. Qui em regala marrons glaces sap que ho pot aconseguir gairebé tot de mi.

Uns pantalons vells de xandall, un ample jersei, uns mitjons gruixuts i el cabell moll acaben de construir l’escenari del vespre de dilluns.
Conversa agradable, somriures, anècdotes i de fons sona, molt fluixeta, no sé ben bé quina música.
No perdo de vista els marrons glaces que esperen pacientment a que els obri.
El cartronet daurat que em trobo a dins l’acostumo a guardar per algun raconet de casa, no sé perquè ho faig.
El moment és casi perfecte.  

El sopar està ja acabat i decideixo agafar la meva copa de vi, el marron glacé que em correspon i seure al sofà amb la meva gateta Kiara a sobre.

Abans però penso que em ve de gust fer. Potser agafar un llibre, veure alguna pel·lícula preferida, algun reportatge sobre algun país llunyà, escoltar música... no m’acabo de decidir.
Mentre penso en totes les opcions que tinc un so m’arriba de lluny.
No em cal res més.
Plou.
Ara si que el moment és perfecte.

http://www.flickr.com/photos/jordipinyol/

Dilluns, 10 d'octubre de 2011
SANTSA
Podria escriure paraules boniques.
Descriure el paisatge més meravellós.
Transmetre la sensació de llibertat i felicitat.
Interpretar la música que fan els pollancres quan els mou el vent.
Xiuxiuejar la remor que es sent del mar.

Podria explicar com el vent suau m’acarona i juga amb els meus cabells.

Encomanar la quietud i la pau del moment.

També podria mostrar dolçament el que veuen els meus ulls.

Besar-te suaument i compartir el meu somriure com sempre faig.


Però no ho faré.

Només m’embriagaré del moment i te’l regalaré, com et regalo una cançó.

L’embolicaré amb el somni que ningú veu però que sabem que existeix.

Respiraré la serenor i pensaré, com diu el músic, que meravellosa és la vida.

Dissabte, 20 d'agost de 2011
AMICS

La Marta i l’Hugo es van fer amics al minut de conèixer-se. Gaudien un de l’altre.

Entre ells dos es va crear un vincle indestructible.
Cada any es retrobaven de nou.
La Marta feia un gran viatge. Primer en avió sobrevolant tot el país i després en cotxe per arribar a la costa d’aigua freda on vivia l’Hugo.
El ritual de salutació era sempre el mateix: petons i abraçades al veure’s de nou, carícies a l’esquena i una bona dosis de pessigolles per riure junts.
Amb una sola mirada es posaven al dia de com havia anat l’any. Un llarg hivern que la Marta passava estudiant i treballant. L’Hugo se’l passava fent les seves rutines diàries.
Nedaven junts tota l’estona.
L’Hugo amb la seva gran força es carregava la Marta a l’esquena i la portava amb lleugeresa a jugar amb les onades. Els dos amics reien entre les bombolles d’escuma que apareixen quan gaudien un de l’altre.
Ben aviat esgotaven el seu temps, malgrat tot l’intensitat del moment era un regal i no malbarataven ni un segon.
L’instant del comiat no era trist. Ells sabien que no s’acomiadaven, mai ho fas d’un amic quan saps que sempre està amb tu.
El primer any que es van conèixer l’Hugo va regalar un dofí rosa a la Marta. Els dofins no són roses però les coses tenen el color de les nostres percepcions i la seva amistat era de color rosa.
Era hora de tornar.
No calen paraules. Només mirar-se, abraçar-se i fer-se un dolç petó.
La Marta, la noia, torna a la seva ciutat.
L’Hugo, el dofí, salta per la seva llacuna.

Els dos amics es retrobaran de nou cada dia en el món dels pensaments i els records a on els dofins poden ser de color rosa i l’amistat eterna.

Dimarts, 19 de juliol de 2011
REGAL
Cada matí omple la cartera de llibres, estris escolars i l’esmorzar i va cap l’escola.
Uns llibres plens de conceptes difícils i complicats que possiblement no entendrà mai.
Comença a treballar amb ganes però ben aviat la seva ment divaga i no escolta res del que s’està explicant.
De sobte una veueta interior li diu que ha de parar atenció i si no sent la veueta sent a la seva mestra que la fa tornar a la realitat.
De vegades entén tot el que se li explica però de vegades el seu cap és un garbuix d’idees sense sentit, inconnexes.

Ella és així però no és només així.

És una nena dolça, tendre i plena de bondat.
Confon lletres però reconeix perfectament el que està bé i el que està malament.
Et somriu amplament quan li dius que porta unes sabates boniques, quan la felicites quan aconsegueix fer una feina complicada i t’abraça sense motiu aparent, només pel goig de compartir gratuïtament un amor incondicional.

Ella és així però no és només així.

Pocs confiar que mai farà res per ferir-te intencionadament.
Ens ensenya cada dia el què és ser una lluitadora i també ens ensenya que quan ens frustrem hem de tornar a començar de nou.
Amb ella caminarem i potser no sabrà explicar-nos una fórmula matemàtica però si que ens sabrà explicar què és estimar sense demanar res a canvi
Quan perdem la paciència només mirar-la recordem que és un regal.
És un regal. És el vostre regal i em sento orgullosa de compartir-lo amb vosaltres i de tenir-la al meu costat.
L’estimem tal i com és però sobretot l’estimem per tot allò que ens ensenya, i us ensenya, cada dia.

Dijous, 14 de juliol de 2011
LA TEVA CANÇÓ


M’agrada cantar la teva cançó.
Saber que camines amb pas ferm i que saps aixecar-te quan caus.
Que construeixis el teu far en mig de les nostres estimades muntanyes i que només tu i jo sabem el sentit d’un far lluny del mar. El que necessitem és la llum que ens guia, el camí ja l’anirem fent i el mar mirant-lo de reüll ja en tenim prou.
No cal que sàpigues sempre la veritat però si que no perdis la llum. La veritat no deixa de ser-ho pel fet que no se la conegui i tard o d’hora la trobaràs.
M’agrada saber que estimes i que ho saps dir amb la senzillesa dels teus ulls.
T’he ensenyat a ser generosa, alegre i a tenir les mans ocupades i el cap treballant.
M’agrada cantar la teva cançó i que la cantis amb mi.

Foto: http://safarisurbans.blogspot.com/

Dimecres, 13 de juliol de 2011
KIARA




La meva gateta es diu Kiara. De fet no és meva, és de la meva filla Marta.
Va arribar a casa encara no fa l’any.
La Marta no callava tot el dia:
- vull una gateta, vull una gateta...
Vaig decidir que n’adoptaríem una. Si més no ja que tindríem un animalet al menys que fos un d’abandonat.
La Kiara la van trobar perduda per un camí de Molins de Rei una noia que passejava per la muntanya.
Era un cadellet de prou feines dos mesos. La va acollir a casa seva mentre li buscava una llar adoptiva.
Les persones ara troben parella buscant per Internet, nosaltres vam trobar a la Kiara.
Em vaig enamorar de la seva carona al primer cop d’ull.
Viu a casa i n’és la reina.
Cada matí ens dóna el bon dia miolant i demanant el seu trosset de pernil dolç.
Un cop obté el que vol jeu tranquil•la mentre observa les anades i vingudes ràpides que tots fem abans de marxar.
Durant el matí campa per on vol. Juga amb les seves joguines, dorm al jaç i s’estira pels llocs prohibits. Com que està sola ningú la renya.
Pren l’aire a la finestra i observa el que passa pel carrer.
El millor moment és quan tots tornem al vespre.
Ha estat tot el dia descansant i la trobem hiperactiva.
Corre a saludar-nos. Es deixa agafar, acariciar i ens rodeja jugant entre les cames.
Ens segueix per tot arreu i reclama atenció.
S’amaga darrere les cortines pensant que no la veiem però la seva llarga cua sempre la delata.
Persegueix qualsevol cosa que veu volar i ens porta la pilota perquè li tirem, en comptes d’un gat sembla un gos quan ho fa.
Viu feliç i transmet una pau que s’encomana.
Té aires de superioritat quan passeja tan dignament, quan mou la cua i quan realitza la seva higiene de manera escrupolosa.
La seva mirada verda és intel•ligent i serena.
De vegades quan parlem dels problemes de dia sembla que ens escolti i ens mira detingudament. Just llavors hem de somriure.
No hi ha millor teràpia que explicar els teus problemes a una gateta que sembla que t’entengui i què et vulgui dir que el millor de la vida és la pau interior i la felicitat de les petites coses de cada dia.

Dilluns, 11 de juliol de 2011
REMOLÍ DE VENT SUAU



És primavera. L’olivera del pati filtra la llum del Sol.
Un ventall de colors clars il•lumina tots els racons.
... remolí de vent suau...

L’escalfor tèbia m’anima a moure’m.
Sacsejo les fulles lentament i m’esmunyo dins una classe.
... remolí de vent suau...

Uns petis nens bressolen unes nines, les acaronen i somriuen.
Escolto la música que els envolta.
... remolí de vent suau...

El meu moviment em porta a l’altre costat del pati.
Mans alçades, cares rialleres... tots volen parlar a l’hora.
... remolí de vent suau...

Ballen un vals. Envolto els seus cossos.
Ballo amb ells i riuen com només ho saben fer els nens.
... remolí de vent suau...

Torno al pati. A l’olivera.
Moc les fulles. És migdia. Els colors han canviat.
... remolí de vent suau...

M’entretinc jugant amb les fulles.
Movent les branques, la llum, la claror...
... remolí de vent suau...

Darrera la porta algú m’ha descobert.
Els seus ulls d’ametlla em miren bocabadats.
... remolí de vent suau...

Li agrada veure com moc l’arbre.
Ha descobert que la llum canvia les coses.
... remolí de vent suau...

Li dedico la meva dansa.
El meu ball de colors i sensacions.
... remolí de vent suau...

Dimecres, 6 de juliol de 2011
LA FADA, L'ÀVIA I L'OLGA




Va escollir un enorme llorer que s’enfilava per l’eixida. Feia poc que l’havia descobert i de seguida s’adonà que aquell seria el millor lloc per viure.
Els llamps l’espantaven i ella sabia que aquell arbust la protegiria.
Li agradava observar l’afable dona que cada dia sortia, pausadament, a gaudir del seu jardí. Cada tarda s’asseia a la cadira de fusta guarnida amb un coixí de puntes.
Aquelles puntes la fascinaven per la seva senzillesa, igual que la dona.
La petita fada va buscar el millor lloc per fer el seu cau.
Calia estar a cobert. El Sol l’acariciava suaument, les fulles l’aixoplugaven de la pluja, el tronc gruixut li donava seguretat i els fruits vermells penjaven mandrosament donant color.
Estava instal•lada.
Puntualment apareixia la dona. Sempre portava un llibre que obria amb lentitud. Abans de llegir s’embriagava de flors, de colors, de pau i de silenci.
La fada la mirava encuriosida.
Era una dona multicolor. D’una estètica complicada que la deixava hipnotitzada.
La fada cercava la fulla més ampla, la més còmode que trobava i sobretot la que quedava lluny de la mirada de la dona.
Les tardes es feien cada dia més llargues i més suaus.
Una bona estirada, un ampli badall ... de sobte una rialla.
La fada corre a amagar-se. Un gran somriure omple de llum l’eixida.
La dona no està sola.
No porta cap llibre a la mà i l’acompanya una petita nena sorollosa i riallera.
Fa massa soroll i riu escandalosament.
Porta a les mans un munt de cosetes de mil colors massa cridaneres. La fada tanca els ulls, malhumorada.
La nena riu. L’àvia somriu. La fada arrufa el nas.
No vol mirar com es diverteixen, com expliquen històries i com construeixen vincles que només coneixen les àvies i les petites princeses.
Amagada en el seu amagatall la fada espia la nena. De sobte se n’adona que és bonica. Porta un vestit de color rosa, el seu preferit.
Aparta una fulla per mirar-la millor.
Uns ulls riallers apareixen quan s’aparta el cabell de color avellana de la cara.
Avui la mirada de l’avia també brilla especialment.
Comença a parlar amb la nena però la fada no sent el que diuen. Caldrà acostar-se més.
Es mou entre les fulles del seu estimat llorer i s’acosta. Cal, però, ser prudent no fos cas que la descobreixin.
Com més la mira més li agrada aquesta petita sorollosa que ha copsat tota l’atenció de la dona.
De sobte la dona mira tendrament a la nena i amb un gir ràpid de cap mira la fada.
La fada s’espanta i s’amaga però la curiositat fa que gairebé no es mogui del lloc on està.
La dona somriu de nou i diu:
- Saps una cosa Olga? En el meu jardí viu una fada que cada dia comparteix el silenci amb mi.